QUART REPTE!

Alba Cañero 

La meva intenció era descobrir com es movien i si la superfície on caminaven afectava la seva velocitat. 

Hem vaig preguntar: 

  • Quin material els agrada més?
  • Sobre quin avançaran més ràpid?
  • Hi haurà superfícies que no els agradin?
  • Quin camí prefereixen? 
Amb aquesta intenció, vaig preparar cinc superfícies diferents: plàstic, terra, pedra, metall i cartró.

Accions:

  • Vaig col·locar cada caragol en una superfície diferent.
  • Vaig observar si començava a moure’s ràpidament o si es quedava quiet.

Observacions:

  • Sobre la terra, el caragol es va desplaçar amb confiança. Semblava que la textura humida li agradava molt.

  • A la pedra, es movia bé, però una mica més lent que a la terra; potser pel terreny més dur i sec.


  • Sobre el cartró, anava a un ritme moderat; la superfície absorbia la seva bava i això potser li dificultava lliscar.



  • Al metall, el caragol avançava molt lentament. El metall era fred i llis, i costava enganxar-s’hi. No s'aguantava a una superfície vertical.



  • Sobre el plàstic, es movia molt bé i ràpid. Era una superfície llisa que li permetia lliscar fàcilment amb la seva bava.



Relfexions:
Crec que als caragols els agraden superfícies llises com el plàstic si poden enganxar-s'hi bé amb la bava. També els van bé les superfícies naturals com la terra, que els resulta humida i còmoda. En canvi, superfícies com el metall fred i el cartró sec els dificulten el desplaçament.
Veient-ho, m'he adonat de com els éssers vius necessiten condicions específiques per viure bé. Petits canvis en el sòl o el clima poden fer que un caragol no pugui moure's ni sobreviure.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

CINQUÈ REPTE!

Imatge
  Laura Molina: L'habitat dels cargols (Bikini Bottom) ve per últim a casa meva. En el moment amb què l'Alba me la va donar vaig veure que tenia molts escrements molt obscurs.  D'aquesta manera, m'he plantejat una pregunta inicial i és la següent: Serà sempre igual el color dels excrements segons el que mengin els cargols? A partir d'aquí, el meu repte s'ha basat en observar com seran els excrements dels cargols. Per iniciar la meva experimentació he decidit durant diversos dies donar als cargols tres aliments que tenen colors i textures molt diferents i després he observat com eren els seus excrements.  Per tant, els he donat maduixes, mango i enciam. I vull observar si els excrements que surten seran igual al color de l'aliment que han menjat. La meva hipòtesi és que és probable que surti el color de l'aliment però no en grans quantitats.   Així que... ARA SÍ MANS A L'OBRA! El dia 2 d'abril vaig rentar la seva caseta i vaig donar maduixes als ...
Més informació

SEGON REPTE !

Imatge
Irene Montolio  Els cargols arriben a casa per primera vegada i sorgeixen molts dubtes i inquietuds. Primerament, els he alimentat a partir de fulles de col que el meu tiet ha portat de l'hort i sembla que els agrada bastant. Després m'he qüestionat si els cargols veuen aigua o si s'hidraten a partir de la humitat de la terra. Hipòtesis prèvies: Els cargols veuen aigua de gotes d'aigua del seu entorn, bassals... La terra no és l'element principal d'on adquireixen aigua, tot i que la poden absorbir per a hidratar-se. Desenvolupament: Els cargols fa uns dies que sobreviuen sense aigua directa, per tant, decideixo fer una primera prova traient-los fora de l'hàbitat que l'hem fet i posant-los a un troç de fusta del jardí. Els poso un tap amb aigua i els apropo per a veure la seva reacció. Un dels quatre cargols, s'interessa per l'aigua i comença a veure, els altres tres no surten del tot de la closca i no s'interessen massa. Decideixo apropar-los...
Més informació

ACOMIADAMENT DELS NOSTRES CARGOLS!

DIEM ADÉU  Als nostres cargols. Gràcies per haver format part d’aquest trajecte, tan senzill en aparença i alhora tan profund. Ha estat una aventura construïda des de l’observació, l’experimentació i el respecte per allò petit, per allò que sovint passa desapercebut. Amb els caragols hem après a mirar amb ulls nous, a fer preguntes, a esperar respostes que no sempre arriben de pressa, i a valorar el temps lent com una forma de coneixement. Ara que el camí arriba al seu final, hem deixat els nostres petits companys a l’entrada de la muntanya, sobre la terra humida que coneixen bé. Allà, lluny del soroll, poden continuar el seu curs, discret però constant, com sempre han fet. Aquest blog es tanca, però tot allò viscut queda en nosaltres. Les preguntes, les sensacions, els descobriments… tot segueix viu, com a la natura quan sembla que no passa res. Ha estat un experiència molt maca i enriquidora que ens emportem com a un bonic record. Victoria, Alba, Laura i Irene.
Més informació